LA TRANSHAMBURGUESACIÓ DEL XAVI

“La transhamburguesació del Xavi”. Un alumnen tristament present a molts col.leginstituts (més endavant seran anomenats ninis) serà el protagonista. L’alumnen conflictiu i de comportament antisocial pensa que s’ha transformat de cop i volta en una hamburguesa!  Es veurà abocat a una tragèdia kafkiana que planteja, de manera metafòrica, el que malauradament podria esdevenir aquest personatge en un futur pròxim: carn de canó. És-a-dir, un ésser explotat pel sistema i per sistema.

   Tan aviat com van entrar dins el consultori, el doctor Cambra va observar els pares del seu pacient, el Xavier Lucano.

   -Poden explicar-me per què aquest nen ha arribat gairebé inconscient a urgències?

  -Doctor, no sabem què li passa al noi. Només sabem que la seva germana, la Cristina, l’ha trobat delirant al llit. Es pensava que era... És horrorós!

   -Què pensava que era?

   -El meu Xavi creia que s’estava transformant en una hamburguesa!

   Quan va obrir els ulls al llit, el Xavi encara desconeixia el seu estat irreversible. Va llevar-se i va advertir que els seus membres es bellugaven feixugament. Ell mateix es convencia que era normal, si es tractava d’una ressaca.

   -Nen, endrapes massa salsitxes de Frankfurt amb mostassa! -va exclamar mentre pixava i hi fluïa una substància groguenca i espessa-. Estic a punt de petar!  Quina pell més greixosa i tacada de llardons! -reconeixia mentre s’hi espolsava uns granets de sèsam.

   Al moment que va observar-se al mirall, va ser-ne plenament conscient. ERA UNA IMMENSA HAMBURGUESA HUMANA!  Va escopir a la pica i va embrutar-la amb el ketxup que brollava de la seva boca. Va trencar el vidre del mirall amb un cop de puny i va embrutar-lo amb el líquid rogenc i viscós que rajava de les ferides. Volia plorar, però només regalimava maonesa.

   -Com és que aquest noi es pensa que és una hamburguesa? Per què no ha estat ingressat en cap ocasió més? L’han portat als Serveis de Salut Mental?

   -Jo li explico, doctor Cambra. Ja des de petit, el meu Xavi ens inquietava amb històries estrafolàries. El dilluns tenia picor al braç. El dimarts, a l’altre braç. El dimecres, a l’espatlla. El dijous, a l’esquena. El divendres, millorava. Sí, el vam haver de portar a diversos dermatòlegs i no van detectar res anormal a la pell.

   El Xavi va obrir de nou els ulls. Lluïa el sol del migdia i jeia al llit. Es trobava malalt i no havia anat a l’institut. S’havia atipat d’hamburgueses la nit anterior i encara tenia la panxa plena. No, res no havia canviat.  Tancava els ulls per negar els fets. No ho podia acceptar. No, no, no. La seva ombra, generosa i rotunda, s’arrapava a la paret i el feia sentir desgraciat. Els seus dits, més allargats que els del Freddy Krueger, es projectaven sobre la porta i li venien ganes de tancar-la. Però no podia, perquè la Cristina era asseguda al llindar.

   -Xavi, per què no t’has mutat en una pizza?  -li retreia la germana-. Amb mozzarella i talls de pernil, amb olivetes i xampinyons... Fins i tot en això em fas la punyeta!

   -Comprenc que no té tot el temps del món, doctor Cambra. Hem portat el nen a diversos psicòlegs i tots ens han comentat que busca mecanismes de defensa per tal d’emmascarar l’autèntic problema. Quin problema té? Senzillament, que no vol anar a escola. Ja des del jardí d’infància, s’hi cagava i s’hi pixava a sobre perquè no volia sortir de casa. L’havíem de portar arrossegant-lo!  Pobrissó, s’hi abraçava als arbres o als senyals de trànsit!  Frederic, parla tu també, home!

  

   Cap a primera hora de la tarda, la mare hi va aparèixer espantadíssima. L’acompanyaven unes persones que, davant el seu pacient, van revelar que eren metges. El noi hamburguesa va intentar balbucejar mots de tranquil.litat, tot i que la seva gola només va expel.lir vibracions incomprensibles que eren culminades per gargalls magmàtics. Els metges van obrir unes maletes i en van treure un arsenal de tubs, agulles, cables i microcàmeres que van introduir per tots els costats del seu cos. El Xavi es va deixar manipular dòcilment cap amunt, cap avall, esquerra, dreta, com si el giressin sobre una planxa ruixada amb oli bullent.
   -El seu fill és una hamburguesa sana  -afirmava el metge de la bata verda.
  -És estrany, un dels dits pateix un retard de creixement -constatava el metge de la bata blava.

   -Diu la nena que és el dit que li ha pessigat -replicava el metge de la bata beix.

   -Això demostra que s’està desenvolupant, no es preocupi -diagnosticava el metge de la bata blava.

   -Li haurem de controlar el nivell de colesterol -pronosticava el metge de la bata verda.

  -Hauria de consultar un logopeda perquè torni a parlar -aconsellava el metge de la bata beix.

   -La germana diu que mai no ha parlat bé -replicava el metge de la bata blava.

   -Me n’alegro de conèixer-la, infermera Colomer. Sí, aquest és el Frederic, el pare del Xavi. Li explico. Els psicòlegs diuen que el meu Xavi té una reacció fòbica a l’escola i que formula constantment excuses per lliurar-se de les classes. Hem après a desconfiar. Si té febre, ho comprovem amb el termòmetre. Si té picor o grans, li prohibim gratar-se. Si té mal d’esquena o de  genolls, flexionem amb cura la part adolorida. Així i tot, ens ha enganyat sempre amb noves excuses! Fins que l’enxampem! Oi que sí, Frederic?

   Cap a darrera hora del vespre, el pare del Xavi va entrar dins la cambra, va acaronar la seva crosta marrona i li va retirar del front unes gotes de vinagre que hi lliscaven. De seguida va deduir que els visitants que el seguien eren tècnics de laboratori de conegudes empreses càrniques i de salses industrials.

   -Ni massa tou, ni massa dur, un panet mastegable -anotava el tècnic de les pinces.

   -Talls de ceba i enciam a les celles, al nas, a les aixelles i al pubis -afirmava el tècnic de les tisores.

   -Carn picada o fumada a la llengua, l’engonal i les extremitats -anunciava el tècnic de la  forquilla.

  -La salsa té densitat adequada, sabor equilibrat, colorants i oxidants abundosos -proclamava el tècnic dels pots de vidre.

   -No, nena, no coneixem cap proteïna que transformi el teu germanet en pizza! -van repetir diverses vegades els tècnics de les pinces i les tisores.

  -Senyors Lucano, no hi ha cap dubte, el seu fill és una hamburguesa perfectament apta per al consum -van concloure unànimes aquells especialistes abans d’esmicolar l’informe perquè no l’estudiessin els de Sanitat.

  -Als professors els ensarronava assegurant que tenia amigdalitis, otitis, migranyes o gastroenteritis. Me’n recordo que una vegada va comprar uns polls a un company i se’ls va ficar al cabell! Clar, tota la classe tenia polls i es gratava! Sí, infermera Colomer, les bibliotecàries es queden parades perquè, a més de sol.licitar el préstec de llibres o còmics, demana manuals de primers auxilis. A l’escola vam advertir els professors. El deixen sortir de l’aula una estona, passeja, esmorza i després torna a classe. Em fa vergonya quan em truquen a casa per queixar-se del nen. El meu Frederic i jo no sabem què fer! El nen no escolta ni enraona! Però li asseguro que té bon cor i els seus amics l’estimen molt!

   Al llarg de dos dies seguits, la família Lucano va rebre psicòlegs, assistentes socials, periodistes, remeieres i vidents. Fins i tot els va arribar la proposta d’un contracte publicitari per representar una cadena multinacional d’hamburgueseries. Gairebé tots plantejaven d’entrada el mateix: “Han d’acceptar que el seu fill és una hamburguesa”. La solució era ben diferent: “Facin tractament”, “Demanarem subvencions”, “Serem poc sensacionalistes i força colpidors”, “Prengui unes herbetes”, “Coneixerà una escalopa i s’hi arrebossaran”.

   Després d’un dia sencer de discussions, els pares van decidir que el fill restaria a casa i se’n farien càrrec. Tampoc acceptarien que fes pudor a naftalina, encens o formol. A l’escola, malgrat que les psicopedagogues i els EAPs prometien un tractament especial i un pla d’integració força positiu, no hi tornaria. Els seus moviments eren poc gràcils i el seu cervell s’estava atrofiant. No pagava la pena.

   -Així no li passarà com a l’Home elefant  -va comentar la germana-. Al final li arrenquen el sac del cap i crida: “No sóc un animal!  No sóc un monstre!”.

   -Des de sempre l’ha obsessionat el menjar, Txaro. Els psicòlegs no deixen de repetir-nos que, en el fons, el fet d’inventar-se malalties imaginàries o el fet de decidir engreixar es tracta d’agressions contra ell mateix. Per tal de generar un malestar autèntic. El cas és que mai ha patit una indigestió greu! Tothom el coneix a l’escola i al barri. Vol engreixar o emmalaltir per lliurar-se de l’escola! A més, jo treballo a la fàbrica i el meu marit és llauner. No podem controlar tota l’estona el que menja o el que ha fet! Frederic, sisplau, pots portar-me una bossa de patates fregides? Gràcies, maco, tinc gana.

   El sopar del dia següent va semblar la vetlla d’un difunt. El pares i la germana seien silenciosos al voltant del Xavi, que ensenyava rialler les dents de blat de moro. Sabien perfectament que cadascú havia d’engolir un bocí de fill o de germà. Si no ho feien, el creixement progressiu de l’hamburguesa mataria el noi d’obesitat. Així i tot, es miraven de reüll els uns als altres. Amb gestos de pena i angúnia, esperaven que algú clavés la forquilla abans que la resta, i preguntaven: “No sopeu?”. La mare dubtava: “Els metges han dit que serà bo per a ell, perquè així controlem el pes, però no sé”. La germana rondinava: “Per a mi, té massa ceba”. El pare va fer un cop de puny a la taula i va arrencar el primer bocí del cantó dels ronyons. Incitava els altres tot eixugant-se les llàgrimes: “Tasteu-lo!” Mentre mastegava replicava: “No és inhumà menjar-se un fill així!”. La mare, havent pres el segon tros, va afegir: “Cada mossegada li dóna vida!”.

   -Tens tres fills? Mengen bé? Molt bé, Txaro. El meu Xavi, segons hi anava pujant, evitava les verdures, refusava l’arròs i el peix i demanava hamburgueses, salsitxes i patates fregides. El senyor Basili, el meu sogre, reconeixia desesperat: “Mamen, no sé d’on li ve la dèria per aquest menjar! Potser l’ha agafat de mi, que vaig emigrar uns anys a Alemanya!”. La meva mare el contradeia: “Això l’ha après a Mallorca! No estiuegeu més a Mallorca! Ni a Benidorm, ni a Marbella, amb tants vicis i tants costums estrangers!”. 

   Cinc setmanes després de la transformació, el noi hamburguesa va ser presentat en societat. Tanmateix, quan els amics, veïns i companys de classe van saber que es tractava d’una degustació, es van repetir les escenes del primer sopar. El més descarat dels convidats va comentar: “Col.lega, jo pensava que el berenar el comprarien aquests paios!”. El pare va incitar-los:  “Tasteu-lo!  Ja veureu que sap bé! “. Al començament consultaven indecisos: “I les salsitxes?”. La mare esclaria: “Talleu-les, que creixeran!”. Després van demanar sense vergonya: “Vomita una mica de ketxup, nano!”. Els qui desconeixien els gustos de la germana preguntaven: “Cristina, per què li tires orenga a sobre ?”. Unes noies van aixecar el panet de l’entrecuix i van exclamar: “Apa, quina minga més gran! I quines pilotes de carn!“. A l’altre cantó cridaven: “Guaita quins pets!  Són pols de llevat!”.

   Tan bon punt van omplir l’estómac, els convidats es van adonar que el Xavi era una hamburguesa satisfeta. Els seus ullets de tomàquet cherry expressaven il.lusió i ganes de vegetar. Havia descobert que podia fer feliços els altres. Uns nois encuriosits van preguntar: “I ell què menja ?”. La mare va contestar: “Pot beure aigua, llet i sucs. Pot menjar amenides, llegums i fruita. Gens de carn, ni patates, ni crispetes, ni ous ni pa”. Un altre galifardeu va confessar molt decidit: “Perdoni, però jo m’estimaria més ser un pastisset de crema”.

   -Crec que la meva Cristina té raó. Ens explica que la culpa la tenen els mals usos alimentaris d’una part de la població. I no només els joves. Molta gent no practica una alimentació sana. Abandona la dieta mediterrània. Es rendeix als costums dels americans i al gens recomanable “fasfúd”. Malgrat tot, penso que tampoc és bo elogiar exageradament la dieta mediterrània, perquè la meva Cristi no deixa d’endrapar pizzes! No són italianes, les pizzes? I no són dolentes en grans quantitats?  Oh, per cert, són bones aquestes patates!

   Cada tarda, els pares o la germana treien el Xavi a la terrassa, perquè hi prengués el sol una estona. Tot i que era molt trafegós carregar-los a ell i al seu matalàs, era un moment molt esperat pel noi hamburguesa. A la terrassa feia la migdiada o prenia l’aire. Mirava el cel, les teulades, els ocells, les muntanyes. Prenia un sorbet de llimona o s’hi fixava en un monitor portàtil de televisió, amb el qual seguia els anuncis publicitaris de carns, salses i patates, els seus preferits.

   Tanmateix, la plàcida vida del Xavi es va torçar el dia que uns brètols van decidir jugar a fer diana, des d’un balcó del veïnat, i li van enclastar a la panxa unes llaunes de cervesa i cola sense obrir. Alguna cosa es va activar dins el caparró de carn picada: “M’ho mereixia. Jo feia el mateix amb la meva penya. Feia mal i després reia, entre mars de ginebra i núvols de grifa. Ara m’estaran esperant allà fora! Em faran pagar el mal que he fet!  Em llançaran llaunes, bombetes o cargols, com jo feia!  M’abonyegaran i em destrossaran!”.

   -Sí, Txaro, aquest nen darrerament és un perill. Ja no només inventa excuses. Es provoca petites lesions. Fa tres mesos va tornar borratxo a casa. Sí, ja li diràs al doctor. Què dius, Txaro? No ets infermera ni auxiliar? Tu ets del servei de neteja! Perdona, és que t’havia vist amb una bata! Ah, que la porten també als laboratoris i a les cuines? Sí, és que m’has preguntat i no he vist... Ah, tens els estris a fora.

   Com que el Xavi havia vessat molt ketxup, la feblesa física li va impedir gaudir de les següents tardes de sol. Més endavant, ningú no va aconseguir que sortís de la cambra, ni amb la promesa de col.locar una xarxa que cobriria la part superior de la terrassa. Fins i tot agraïa que tanquessin la finestra de la seva cambra, perquè no hi penetrés cap objecte des de l’exterior. Tampoc va permetre que el portessin a reposar uns dies a cap apartament de platja ni a cap refugi de muntanya ofert generosament per amics o veïns.  Els metges li van diagnosticar una depressió profunda, dins la qual s’hi enfonsava amb gambades de gegant.

   La recança estava consumint el seu cervell d’hamburguesa: “És horrorós!  He fet massa mal i, a sobre, han fet que la gent mengi la maldat del meu cos. No, ningú més tastarà la temptació a través de mi. Sortiré d’aquest forat, volant, sense carn, transpirant. Em fondré amb l’aire... A l’aire també hi ha grifa... Mmm... Molts dies l’he ensumat”.

   -És clar que li he d’explicar tot, infermera Colomer. Si jo li estava explicant a vostè aquest matí, però el doctor Cambra l’ha cridat i no ha tornat. Oi que sí, Frederic?  Segons comenta la meva Cristina, el Xavi tenia diversos exàmens. Fa quart d’ESO i va de bòlit! La Cristi ha vist les restes al terra. El nen ha fumat uns porros, ha pres amfetamines i s’ha begut cinc o sis llaunes de cervesa i un parell d’ampolles de vodka. El meu Frederic i jo ens hem assabentat aquest matí mateix que es col.loca així des de fa uns mesos. Els companys del Xavi diuen que al.lucina despert! Quina llàstima! El pobre estava molt gras i molt nerviós per culpa dels estudis! Sisplau, Cristi, pots portar-me més patates?   

   Una setmana després de l’incident de les llaunes, el noi hamburguesa va començar a perdre l’enciam i la ceba, els granets de sèsam queien sense remei i suava més maonesa que mai. No prenia brous ni sucs, havia perdut la gana, s’estava aprimant i deshidratant. El pas següent va ser la defoliació de la seva crosta, que va deixar al descobert unes pelleringues allargassades i extenses clapes de carn picada. Els amics, els veïns i els companys de classe van deixar de visitar-lo, tan aviat com van comprovar que s’estava transformant en una hamburguesa esquifida i, sobretot, repugnant. Les clapes van començar a ser minoria i va ser evident la cruesa de la seva carn picada, esquitxada per periòdiques erupcions de ketxup i mostassa pudents. La fi de la seva existència era una dramàtica constatació.

   Moriria sense saber si tothom li havia perdonat la vida anterior a la seva transformació. Però ho feia tranquil, perquè ja havia vist com la gent més propera s’havia repartit els seus còmics i vídejocs, els jocs de rol, els xandalls, les navalles, els encenedors amb logotips de discoteques, les cigarretes i els condons. La seva germana també s’hi havia compadit: “Sí, salsitxa seca, faré dol per tu. No tastaré cap pizza durant quinze dies!”. Com que el fill no havia manifestat la seva voluntat, el pares havien decidit incinerar-lo amb oli d’oliva.

   -Frederic, corre, crida aquella senyora! No l’has reconegut? És la Maria Lluïsa, la tutora del Xavi. Veig que la Cristina ha anat a buscar-la. Ai, Mari Lu, ja veus com estem!  Desfets! Aquests també són professors? Molt agraïda. Sí, aquest matí el meu Xavi estava molt malament. Havia barrejat alcohol amb estimulants. Oh, gràcies per les galetes integrals! Sí, ha estat una bona idea pensar que tindríem gana!

   Uns dies abans de morir, tothom que el coneixia el tornava a visitar, mogut per la clemència o la morbositat. El noi hamburguesa, plenament conscient del que succeïa al seu voltant, es va estremir de manera molt palpable quan el va anar a veure un grup de professors de diversos centres escolars d’on havia estat expulsat. “Pobre cabró, estaran pensant aquests notes! Serà veritat que el malparit del Xavi l’està palmant? Quantes hores, quants minuts de vegetació em queden? Això no ens ho perdem!  Encara se’n recorden de les meves escopinades, dels cops de puny i de pilota, de les cagades a les rodes dels cotxes, de les desaparicions de material, dels sabotatges a taules i portes, a vidres i endolls, de les magrejades a les nenes... Mmmm, les nenes... Mmmm, els pits, les cuixes... Me’n vaig”.

   -Què dius, Cristi? Ha parlat! I les primeres paraules han estat “pits” i “cuixes”? Aquest fill meu fins i tot delirant pensa en el menjar! Segur que el molt golafre està somiant amb un pollastre a l’ast! La bulímia? No, feia temps que no era tan exagerada. Menjava moltes patates xips? Cap a finals de curs el meu Xavi i la meva Cristi sempre mengen una mica més. A més, és difícil que faci dieta. No fa cas de cap metge. Ni dels pares ni dels professors. Ell arriba a les vuit o les nou del vespre, sopa, mira una estona la tele o l'internet i se’n va a dormir.

   El Xavi va adonar-se que el pitjor de l’acte de morir és que la força vital o ànima no abandona de seguida el cos. Havia d’esperar hores i més hores fins que acabessin de vetllar-lo i, mentre era estès, sentia les veus de totes aquelles persones que eren al seu voltant.  Quan desapareixien les veus, es trobava en una regió desconeguda i plena de tenebres. Sentia uns silencis llarguíssims, interromputs per alguna crepitació llunyana.

   Entre els qui acompanyaven el seu cos, hi va reconèixer una noia amb cara de pizza que criticava davant els seus pares el comportament d’alguns amics comuns. La noia amb cara de pizza confessava que eren tan reprovables com ell. Amenaçaven a nens més petits, mentien als pares i als professors, feien petits robatoris, cremaven papereres i buscaven brega per inclinació cap a la violència i pel plaer de la diversió. Quan els pares li preguntaven, la noia amb cara de pizza responia: “No vull sortir amb els amics del Xavi, perquè són entremaliats. Em porten als bancs del parc a emborratxar-me, i darrera dels matolls em rebreguen els pits, les cuixes i el cul”. El Xavi va agrair amb tota la seva ànima que aquella germana desagraïda hagués estat transformada en una menja familiar.

   -No, Cristi! Jo no he sentit la paraula “pizza”. Juraria que ha dit “vida”. Vine, Frederic, potser tu l’entendràs millor! Tu has sentit “bullida”? Podríem trucar a la infermera i demanar-li un brou i unes patates bullides amb mongetes. Pobre, porta tot el dia sense tastar res! Que és un nen consentit i que fa tot el que li rota? I què vols que hi faci jo, Frederic? L’escanyo? Així s’agobia més i cau en la bulímia! És que no l’enteneu!

   Els pares de l’ànima transhamburguesada no entenien les acusacions o les crítiques contra els amics del seu Xavi, uns nois que s’havien comportat molt humanament durant la dissortada malaltia. La noia amb cara de pizza va colpir els cors dels seus progenitors amb els seus comentaris: “El Gabri diu que la Pizzi s’ha tornat una empollona i que no val la pena relacionar-s’hi. El Juanmi diu que ell no és un delinqüent i afirma convençut que tampoc aniria a la presó perquè encara és menor d’edat. La Paqui, la Nati i la Patri diuen que no cal estudiar si vull ser perruquera o puericultora. L’Adri diu que ell s’ho passa bé ensenyant la navalla de tant en tant i que jo semblo l’anunci d’una monja predicadora. Pare, mare, aquests són els amics del meu germanet”. El Xavi va reconèixer que tenia uns amics d’allò més fidels i volia convidar-los a unes hamburgueses i unes birres! El més desesperant era que no podia comunicar-se amb les persones que eren més enllà de les tenebres i que, d’alguna manera, rebien alguns dels seus missatges.

   -Sí, reconec que tens raó, Cristina! Repeteix la paraula “pizza”! Sí, d’acord, està reaccionant! Però segueix pensant en el menjar! No se’n recorda de nosaltres? No som la seva família? Frederic, vols tastar les patates bullides? Mmmm, molt bones! Hauríem de demanar una mica de pa.

   Després que l’esperit del Xavi va deixar de transmetre senyals d’activitat, la Cristina cara de pizza va ensenyar als pares una redacció que havia escrit poques setmanes abans. Els va parlar des del fons de l’ànima:  “Ja sé que jo era un any i mig més petita i que no coneixia prou bé el Xavi, però m’adono que entenia meridianament que el bé i el mal són diferents. Als amics els va reconèixer en diverses ocasions que mentia i enganyava a tothom. Era el meu germà, però sé que havia esdevingut una hamburguesa als carrers on feia petits furts o malifetes. Havia esdevingut una hamburguesa a dins dels iris dels veïns i dels estranys als quals havia insultat i amenaçat. Havia esdevingut una hamburguesa a dins de les aules on destorbava o agredia. Era el que era: una hamburguesa de carn picada que uns altres tastarien. Era feble, malgrat que creia que era fort i que a ell ningú el vacil.lava. El seu tràgic destí era ben mastegable”.

   -Cristi, ets una mica cruel amb el teu germà. Fes el que vulguis. Si no t’agraden els amics del Xavi, vés amb els teus... Ai, ai, no veieu que obre els ulls? Frederic, Cristi, veniu!  Desperta! Desperta!

   De cop i volta, el Xavi va obrir els ulls i va cridar: “Tanqueu el llum!”. Una dona amb figura de patata s’hi acostava, acompanyada per la repulsiva noia amb cara de pizza i un senyor allargassat com un fideu. Llavors els va advertir: “Allunyeu-vos, allunyeu-vos!  Tinc ganes de vomitar!”. El seu cervell, amarat d'alcohol i substàncies tòxiques, continuaria al.lucinant encara una estona més.

Pàgina següent

https://profemestres.blogspot.com/2019/12/index.html

ÍNDEX

https://profemestres.blogspot.com/2019/12/index.html

(c) Registre de la Propietat Intel.lectual: Núm. B-6210/2003 (Per a qualsevol reproducció o publicació, consulteu l'autor).

LLIBRE I CONSELLER

JARDÍ D’OBJECTES MOBLES I INQUIETUDS INCIPIENTS

(POEMES DE VISVES BHARATIS)

 LLIBRE I CONSELLER

Deia el llibre: “Marrec, m’avorreixo. Per què no fas lluir les meves fotos i les meves coloraines?”.

Responia el marrec: “No, perquè hauré de fer els exercicis”.

El llibre replicava: “Què et provoca aquesta por? Jo t'explicaré les Ciències Socials, i aquells altres les Naturals, les Matemàtiques, la Llengua...”

Responia el marrec: “No, no vull estudiar”.

Preguntava el llibre: “Què vols aprendre, marrec?”.

El marrec sospirava: “Dels llibres, res. El meu pare m’ensenyarà la tècnica del maó per guanyar-me la vida”.

Continuava el llibre: “I si has de matinar i rebre esbroncades?”.

Sospirava el marrec: “El meu tiet m’ensenyarà l’art de l’ebenista”.

El llibre inquiria: “I si ets un maldestre?”.

El marrec responia: “No em parlis així o et cremo! Sembles un profe! Tu també m’has d’aguantar fins al setze anys, brètol!”.

Preguntava el llibre: “Per què em dius això, marrec?”.

Responia el marrec: "Fes-te fotre! Perquè ho diu la LLEI!".

Pàgina següent
https://profemestres.blogspot.com/2019/12/la-transhamburguesacio-del-xavi.html

ÍNDEX

https://profemestres.blogspot.com/2019/12/index.html

(c) Registre de la Propietat Intel.lectual: Núm. B-6210/2003 (Per a qualsevol reproducció o publicació, consulteu l'autor).

LA LLÚCIA A LES REUNIONS MERAVELLOSES

“La Llúcia a les Reunions meravelloses” reflecteix l’estat d’ànim de molts profemestres que han d’afrontar un dels moments sovint més absurds i ridículs de la seva feina: les situacions surrealistes i les parides al.lucinants que es produeixen a les reunions i als claustres dels col.leginstituts.

   La Llúcia, escarxofada al sofà, començava a cansar-se de veure telescombraria. "De  què  serveixen  tantes imatges frívoles i diàlegs tan superficials?", preguntava retòricament a la seva companya de pis. “M’estimo més un somni eròtic”, afegia la jove quan, tot d’una, va veure una cigala de peluix cridant pel passadís: "Faré tard!  Faré tard al claustre de demà!". No va fer gaire cas al crustaci i va aixecar-se mig adormida amb la intenció de posar-se el pijama. Llavors va veure la cigala tot esbufegant a dins del mirall del dormitori: "Faig tard!  Faig tard al claustre d'avui!"  La Llúcia va voler tocar-la amb la punta dels dits, però el vidre ho va impedir. "Aquest escamarlà és infinítament més veloç que un ejaculador precoç", barrinava mentre s’hi posava al llit.

   "Com que Bona nit?  Desperta, ets al vestíbul de l'institut!", ha exclamat una veu.  Ostres, ja hi havia arribat i estava a punt de signar al full d'entrada!  A més, sentia que algú li posava les mans al cul!  "Bon dia, De-lí-ci-a meva!", li deia la veu del Grapes, el seductor d’alumnes i professores. "Vols que acaroni els teus pits de sol i de dol amb l'espasa dels meus llavis?", xiuxiueja mentre magreja. "Passa d'ella, gamarús, i torna al teu somni humit!", replica l'auxiliar administratiu tot assenyalant al Grapes la ubicació del lavabo. "Pilotes, no em toquis les pilotes!  Ha ha ha! Quina dosi d’epanadiplosi més rodona!", elucubra el Grapes. La Llúcia se n'adona que el Pilotes té forma d'escarabat i el Grapes té un immens prepuci en comptes de cap.

   "Anem cap al Seminari!  Desfilant, marxant!". Oh no, la Capessa Peixatera passeja pel vestíbul i l'arrossega tot estirant-la de l’orella. "Reunió!  Hi sou convocats! Reunió ara mateix!", crida la Peixatera amb el gènere ben fresc. "Si la meva opinió és insignificant!  Deixi que prengui un tallat!", suplica la jove. "La teva opinió ha de figurar a l'acte a l'acta!  Té. Llegeix, memoritza i repeteix l'acta a l'acte!", repetia la seva Capessa. Un cop arriben al Departament, la Llúcia descobreix bocabadada que els seus companys han esdevingut ingredients d'una paella d'arròs. "Vós, Llagostona, llegiu!  Vós, Sepieta, memoritzeu!  I vós, Muscló, signeu-hi!", ordena la Peixatera. Al mateix temps, els llença dossiers, informes i memòries a dins de la paella perquè se'ls empassin. "No volies l'acte d'esmorzar?  Entra i signa l’acta!", demana la Capessa. "M'estimo més vomitar", engega la Llúcia mentre s'escapoleix de les escames de la Peixatera.

   La jove fugia pel passadís a la recerca del bar, quan l'avança molt més acceleradament la cigala de peluix. "He fet tard!  He fet tard al claustre d'ahir!", cridava perseguida per un lloro. "Grra! Passa cap al Consell Escolarr!  Grra!  Si no, també jo farré tarrd!", clama el perseguidor.  La Llúcia s’atura al mig del passadís i s’amaga al forat que deixen dos armariets metàl.lics. Pel passadís avancen les ombres de la Vaca Gibosa i el Bou Sensepicarols, que rumien sense escoltar res més que els seus propis mugits. “Ja veuràs, aquest any no em faran Tutor perquè m’hi negaré!”, bramulava el bou. “Jo he decidit no quedar-me a la reunió”, remugava la vaca. “Sóc Tutor des que era un vedell!”, braola el bou. “Tinc mal de queixals!”, baladreja la vaca. La jove surt del forat dels armariets, però s’arrecera a cuitacorrents al forat de l’escala quan sent unes veus alarmants. Baixava els esglaons la Capessa Carnissera, tot estirant el filferro d’una broqueta farcida amb la carn dels seus súbdits de Departament. “A la graella, Reunió!  Parlem-ne!  Reunió a la  graella!”, proclama la Carnissera. “No penso dir res de res i restaré cru cru”, assegura el Tall de Porc. “Diré alguna coseta i em rostiré només una mica, aquí a la costelleta”, confessa el Tall de Xai. “A mi em socarrarà digui el que digui”, afirma el Tall de Pollastre.

   Com que no volia més ensurts abans de fer el cafetó, la fugitiva anava en sentit contrari dels cartells que indicaven "Bar" i a favor dels que assenyalaven "Claustre". Pel camí hi coincideix amb un cargol subaltern que, tal com ella sospitava, era el responsable de canviar la retolació dels cartells. “Ara escriuré SCADAMARI o ELLADACOSTE, i no pas MARISCADA i COSTELLADA, au!”, comenta el cargol escrivint amb les banyes. “Carrgol dolent, Grra!  T’ascendirré de nou a MENYS subalterrn!”, reprodueix la flor de sota d’una jardinera. “Senyor Lloro, t’explico que no puc quedar-me a la reunió i em comuniques que escrigui cinquanta vegades el motiu!”, protesta la flor del mig de la jardinera. “Si ho deixem en vint-i-cinc còpies, puc marxar a la meitat de la reunió?”, replica la flor de dalt. “Si no vinc a la reunió m’ho descomptaran de la nò... Prou, el queixal l’enviaré per correu certificat al dentista!”, conclou la flor del mig. “Mite’l!  L’he vist!  Vatua l’olla!  El bar és allà!”, crida la flor de sota.

   Segons que la Llúcia entrava al bar, recordava que era més espaiós. “Han hagut de reformar-lo per encabir-hi la biblioteca”, assegura l’encarregada mentre obre un volum de la Larousse i fica al mig de la pàgina escollida una truita d’ous gairebé transparent. Una clienta demana un tallat i retira unes fitxes d’autor i la xarxa de la taula de ping-pong on seu, perquè puguin servir-la. “També hi han encabit el gimnàs?”, inquiria la jove refugiada. “I la caldera de la calefacció”, afegeix l’encarregada tot agafant el pal de l’escombra, ja que era també la senyora de la neteja.

   "Els misteris de la Santíssima Educativitat són tres. Primer Misteri: Hi ha cap diferencia entre Escola Pública, Concertada i Privada?  Segon Misteri: Són la mateixa persona Direcció, Inspecció i Administració?  Tercer Misteri: Si Pare, Fill i Inspecció són una Sacra Unitat, els Professors són l’Àngel Caigut?", enraonen discretament unes veus desconegudes. “En comptes de Caigut, podeu dir Cremat o Socarrat”, suggereix la Llúcia. Tot seguit, aparta un “Digui Digui” i sorprèn unes Sardines que s’han reunit clandestinament al voltant de l’anella del tauler de bàsquet enclastat a la paret. Els peixos blaus es ruboritzen, fan un saltiró cap a la pica emplaçada sota la cistella i s’hi capbussen dins el seu escabetx. La jove descobreix llavors la veritable raó de l’escampadissa: el Grapes i la Babes feien una sessió d’onanisme al pati del davant, i estaven esquitxant amb llurs respectives viscositats terra, parets, vidres i sostres. “Ui, ui, ui!  Aniré a Àmsterdan amb les de Batxillerat!”, clama el Grapes gratant-se el cap. “Oh, oh, oh!  Portarem els de Quart a Mallorca!” gemega la Babes fregant-se els llavis. “Ah, ah, ah!  Has vist l’euga de Mates?”, brama estremint-se el Grapes. “Oi, oi, oi!  Has vist el maromo de Plàstica?”, exhala palpitant la Babes.

   La Llúcia va decidir abandonar a correcuita el Bibliobargimnàs i acabar el cafè, de mal grat, a la Sala-Menjador de Professors. Pel camí va topar de nou amb el Bou Sensepicarols, que sortia de l’aula on s’hi havia celebrat una reunió d’equip de professors. Avançant d’esma i fent dringar el seu esquellot solitari, el rumiant arrossegava un carro ple de dossiers, fitxes i murals. “Somriu i no ploris més!  Els dureu a l’Empordà, i a Port Aventura viatjareu. Aniràs al Montseny, i a la platja sortiràs. Somriu, ja ets el seu Tutor!“, remuga brandant llàngidament la cua. Darrera d’ell llisquen fresques unes Hortalisses que s’apressen cap a la següent reunió. “M’hi jugo un pèsol que la nostra proposta serà majoritàriament acceptada!”, aposta convençuda l’Escarola. “No siguis bleda, que no hi ha res mínimament guanyat!”, replica assenyada la Coliflor. “Si hem negociat fins a la màxima extenuació!  Això són faves sobradament comptades!", conclou l’Api.

   A la Sala-Menjador de Professors, tal com era habitual, s’hi havien concentrat la Peixatera, la Verdulera, la Carnissera i la Fornera al voltant del suro de les convocatòries. Les Flors de la Jardinera i les Hortalisses ocupaven el centre de la taula-barbacoa. La Vaca Gibosa, el Bou Sensepicarols, la Cabra Barbuda i el Moltó Ben Mudat seien silenciosos als extrems. Les Sardines clandestines s’amagaven a l’ombrívol racó de la paperera. Els Talls de Carn, els Talls de Peix i els Talls de Patata i Pastanaga s’hi gronxaven a la graella de les costellades, a la paella de les mariscades i a les lianes de julivert. El Grapes i la Babes s’excitaven en un passadís proper.

   -Què celebrem avui? -comenten les Capesses-. Un BonAniversari, un BonInfantament o un BonOnomàstic?  Tenim infusions i galetes integrals.
   -Si els Professors fan Guàrdia -rumien les Sardines gens vegetatives-, per què els Alumnes no fan Instrucció?  Si un Equip de Professors es reuneix, per què no pot jugar amb una pilota?
   -Suposo que arribo d’hora a la reunió! -exclama la cigala de peluix mentre entra i recula en un tres i no res-. Me’n vaig per fer realment tard!
   -Que el convoquin! -proposen les Capesses assenyalant la cigala.
   -Vine, vine, Cigaleta! -suplica libidinosa la Babes.
   -No veus que no té titola?  És per a mi! -reclama concupiscent el Grapes.
   -Que els dutxin! -sentencien les Hortalisses.
   -Que els expedientin! -reclamen les Capesses.
   -Ei, convoqueu-nos a la dutxa! -proclamen simultàniament la Babes i el Grapes-. Tothom desplaçat a la banyera!

   Tot d’una, s’encenen uns canons de llum i irrompen dins la Sala-Menjador els membres de l’Ornitoequip Passarelldirectiu: la garrepa Gralla Secretària, el tèrbol Corb Coordinador Pedagògic, el xerraire Lloro Cap d’Estudis i la Superba Reina Faisà de Trumfos al capdavant de la xaranga. Després entren corrents els més endarrerits dels convocats: la Catedràtica Tan Gòtica, el Psicopedagog Tan Barroc i uns Talls de Formatge i Pernil. Llavors el cargol subaltern tanca només una de les enormes portalades fetes amb un aliatge de bronze, plom i cel.lulosa. L’altra portalada encara no l’havien enllestit perquè al Taller de Tecnologia esperaven rebre una partida amb mineral de ferro i cartró.

   -Grrra!  Silenci a la Gàbia de Professors! -avisa amenaçant la Gralla.
   -Reunió!  Grrra!  Nou decrret trret del barret! -anuncia intimidant el Lloro.
   -Escolteu i apunteu, súbdits convocats! -ordena espaordint el Corb.
   -Com que hem advertit que el cicle de l’alimentació humana i el calendari escolar sovint hi coincideixen -exposa el Faisà de Trumfos-, proclamem-exigim els següents canvis: A partir d’ara passat, fer l’esmorzar voldrà dir guàrdia a primera hora; fer el dinar serà una reunió d’equip de professors; fer la migdiada, una tarda de claustre; i fer un berenar-sopar, una reunió d’avaluació.
   -Sí, sí, sí!  Us convotarem! -criden les Hortalisses satisfetes.
   -Aprovem a l’acte l’acta! -reclamen enfervorides les Capesses.
   -Escolteu!  Fotre una atipada seria una Sobrecàrrega de Reunions? -critiquen insolents les Sardines.
   -Tanqueu les ganyes, cretines! -increpen les Capesses indignades.
   -Que les traslladin! -ordena el Faisà de Trumfos, al mateix temps que el Lloro atonyina les sardines perquè marxin del racó de la paperera.
   -Ep! I fer un dejuni voldrà dir jornada sense cap reunió? -engega la Llúcia força engrescada.
   -Visca, visca, a tu sí et convotarem!  -criden les Sardines excitades.
   -A tu sí et convotarem! Visca, visca! -repeteixen les Flors esquivant els paràsits que les Hortalisses llançaven dins la Jardinera.
   -Esborreu-lo de l’acta a l’acte! -exigeixen enfurismades les Capesses.
   -Demaneu trasllat a una piscifactoria curulla d’orques i taurons! -proposen agressives les Hortalisses.
   -Munteu una granja de Garrins -responen incisives les Sardines- i practiqueu-hi l’Autarquia activa, Truges fastigoses!
   -Silenci a la Grràbia!  Grra! -talla el Lloro enlairant un obrellaunes.
  -“Grràbia” significa gàbia o ràbia? -repeteixen en veu baixa les Flors de la Jardinera que havien acollit provisionalment les Sardines perseguides.
   -Seguirem amb el tema següent -proclama amb solemnitat el Faisà de Trumfos-. A partir d’ahir demà, proposo-exigeixo que avaluem l’alumnat amb aquests criteris: Nota més que Nota, Nota més Nota i  Nota Nota.
   -Aprovem les actes a l’acte! -reclamen les Capesses.
    -Sí, sí, sí!  Us convotarem! -criden les Hortalisses i les Flors.
  -Demano-mano que les Notes-notes -planteja divertida la Llúcia- siguin-diguin Nota menys que Nota, Nota menys Nota i Nota Nota de menys!
   -Visca!  Volem MENYS! -afirmen les Sardines revifades des d’un calaix del frigorífic arxivador-. Presenteu-vos a les eleccions i us votarem MÉS!
   -No, no, no!  No us convotarem si no treieu el MENYS! -adverteixen emprenyades les Hortalisses.
   -Celebrem ara un àpat de BonEscrutini en honor de les embalenades Sardines Perdedores! -reclamen les Capesses al mateix temps que la Gralla desallotja les Sardines okupes de les safates de la correspondència.
   -ORDRE!  ORDRRE!  ORRDRRE! -exhorta el  Lloro.
   -I vós?  Grra!  Com heu gosat, professora Llúcia? -pregunta el Corb.
   -Com heu gosat, professora Llúcia? -repeteixen les Flors de la Jardinera al mig d’un silenci sepulcral.
   -Que la traslladin de lloc!  Dit i fet! -ordena el Faisà de Trumfos.
   -Grràpid!  Obrirrem un expedient -decreta el Lloro- per tal de trraslladar la Llúcia a l’IES Palaus de Rrobins i la permutarrem per la díscola Dorrotea!
   -Encetarem els Grra tràmits! -promet la Gralla Secretària.
   -Aniré a Sodoma, visitaré Gomorra!  Traslladeu-me! -suplica la Babes.
   -Vull viatjar a Kama, vull anar a Sutra!  Sancioneu-me! -afegeix el Grapes.
   -Llúcia, et prohibim que et facis ALUMNA! -exigeix el Corb tot veient que la Llúcia omplia desesperadament un imprès de matriculació que havia pispat a l’escarabat Pilotes-. Et vam reclamar com a PROFESSORA!
   -Vosaltres a les Illes Caiman, en viatge de Divorci de Noces! -reclamen les Sardines distribuint llaunes amb pamflets subversius-. I vosaltres a l’IES Can Piranyes, sense Separació de Nòmines ni Béns!
   -Poseu-hi ordre!  Quina vergonya!  POSEU-HI ORDRE! -exigeix el Faisà de Trumfos mentre el Corb confisca un plec d’impresos a la Llúcia.
   -Que la traslladin! Que perdi la plaça! -repeteixen escandalitzades les Capesses i les Hortalisses llançant-hi tasses, plats i teteres.

   Després de protegir-se el cap amb les mans per evitar la pluja de tasses, plats i teteres, la Llúcia va obrir els ulls. Es trobava estesa sobre la catifa d'un indret vagament conegut i llavors es va adonar que era la seva sala d'estar. Tot era més gran, molt gran, molt més gran. El sofà era altíssim, l’aparell de televisió era amplíssim i la tauleta de vidre era inassolible per a ella. Amb un gran esforç, va enfilar-se a l'enorme comandament que jeia al terra i, tot saltant sobre el botó de color vermell, va aconseguir engegar el televisor.

   -Setè Misteri -proclamen les Sardines clandestines al Canal Mar-: Si abaixem més el Nivell educatiu, ens trobarem per sota del nivell del mar. No sigueu Lluços!  No renuncieu als Continguts!
   -Ei, jo us conec! -indica la Llúcia-.  Però no puc acostar-me a vosaltres!  Sóc aquí baix, a la catifa!  Ei, entre els botons del comandament!
   -“Pedra Alta School”! -anuncia Docent Show-. El nivell més exigent!  Les aules més acollidores!  Les converses més correctes!  “Pedra Alta School”!  La sèrie d’èxit!  La sèrie del moment!
   -I si no li agrada, busqui una televisió pública! -comenta la jove que salta cap a un altre botó del comandament.
   -La Policia Pedagògica -informa la Cadena Rousseau- ha intervingut avui en un centre on el professorat suspenia més del quaranta per cent de l’alumnat. Els docents han passat a disposició judicial i els discents han formulat una denúncia.
   -No siguem Crancs!  No rebaixem els Continguts al nivell dels Còdols d’una llera fluvial! -proclamen uns Salmons al Canal Rius-. Cantem com Barbs i com Raps: Els Conceptes són la Salsa Cabdal de l’Educació!
   -Vull tornar a casa!  Vull seure al meu sofà! -implora la Llúcia mentre pitja amb els peus un altre botó del comandament.
   -Els Jocs Florals de l’IES de les Arcàdies!  En directe!  El festival del CEIP la Tardor!   En diferit!  El claustre de l’IES El Bruch!  Repetit! -anuncien a Movie-Reunions.
   -Canvia els canals i tindràs més festivals i jocs florals! -exclama la cigala de peluix tot passant d'un canal a l'altre a dins de la pantalla.
   -Tu, cigala, vine cap aquí! -ordena la jove.
   -Ara vull fer el 69, Grapes!  Aaaaaaxxxxxiiiiiií!  Després el 70, Babes! Ooooiiiixxx! -gemeguen dos fornicadors emmascarats a Teaching Eros.
   -Apleguem gambes i l’anomenem “gambada” -manifesten les Capesses al BonesFestes Nit-, ajuntem vedelles i resulta una “vedellada”, agafem pollastres i tenim una “pollastrada”, apleguem calamars i fem una...
   -On ets, cigala de merda?  Torna’m la meva mida! -exigeix la Llúcia quan salta sobre un nou botó.
   -La Conselleria afirma-exigeix que els responsables del nivell educatiu dels alumnes són els professors -informa la plataforma Didàctica Digital-, ja que aquests han d’ajustar-se al nivell dels alumnes. Així doncs, el Conseller demana-imposa que siguin retirades del mercat les postals ofensives esmentades.
   -Oh! La nostra escena favorita -declaren les Hortalisses a Tele Estudis- ha estat quan tan bon punt la Gralla ha dit:  “Traslladarem la Llúcia a l’IES Palaus de Robins i la permutarem per  la Dorotea!”.  Sí, sí, sí!  I immediatament tot seguit les Capesses i les Hortalisses han dit: “Que la traslladin! Que la permutin!”, mentre al mateix temps llançaven tasses, plats i teteres!
   -Les Capesses i les Hortalisses -repeteixen les Flors de la Jardinera a Educa News- han dit que la traslladin i que la permutin, al mateix temps que llançaven tasses, plats i teteres!
   -Sí, companys! Des del terreny de joc –comenten a High Sports- confirmem que estan llançant tasses, plats i teteres!  Faran mal a algú i haurà d’agafar una baixa!
   -Clinc!... Uns minuts de publicitat!  Baixes, baixes, les rebaixes són... Clanc!... Marxem a publicitat!  Baixes, baixes, les rebaixes són més boniques... Clonc!...  Les rebaixes són més boniques amb Merca Baixes... Clanc! Publicitat!... Clinc! -cantaven simultàniament a diversos canals mentre les tasses, els plats i les teteres s'estavellaven sobre els botons del comandament.
   -Malparides!  M’obrireu el cap! -crida la Llúcia tot cercant recer sota el comandament per protegir-se de l’allau d’objectes.
   -Canvia el disquet i tindràs més sessions d'avaluació! -exclama la cigala de peluix abans de capbussar-se a dins del reproductor de DVDs.
   -Tu, cigala, atura’t! -mana la Llúcia-.  Cada cop és més lluny, la maleïda!  Què puc fer per tornar a ser com era?  Oh, guaita, una oliva farcida!  Si és d’anxoves la tastaré!  Espero que no sigui cap de les simpàtiques Sardines!  Quina tonteria!  Com poden ser una Anxova, si eren unes Sardines!  (No, tampoc crec que les Anxoves siguin Seitons, ni que les Sardines siguin Arengades!)  Ei!  El comandament està empetitint o jo estic creixent?  Visca!  Sóc tan alta com la taula de vidre i ja hi albiro els coixins de quadres!  Guaita, una patata fregida més petita que jo!  Ai!  He relliscat amb l’oli de la patata!

   La jove va patir un fortíssim cop de cap després de caure d'esquena. Segons que anava incorporant-se, s'adonava que el televisor, i el comandament, i la catifa, i el sofà es feien petits, petits, molt petits i ella anava creixent, i creixent i creixent, fins que va trencar el sostre amb el cap, va travessar el pis de dalt, tot trencant un altre sostre, i va acabar traient el caparró pel terrat de la teulada.

   -Atenció, oju, atenció, cuidadu! –criden a High Sports des de les teulades del veïnat-. La tenen envoltada, ja la tenen envoltada!
   -La Policia Pedagògica -informa Educa News- ha tancat la zona i està aplicant l'Operació Carroll-Swift per tal de detenir la perillosa professora que ha escapat-fugit del Claustre de Docents!
   -No, no, no sabem per què no l'han anomenada només Operació Swift, que consti a l'acta! -es queixen les Capesses al BonesFestes Nits, mentre arrenquen pàgines d'Els viatges de Gulliver per fer cordes i cordills.
   -No, no, no els convotarem! Que l'anomenin només Operació Carroll! -es queixen simultàniament les Hortalisses a Didàctica Digital, mentre arrenquen pàgines d'Alícia en terra de meravelles per fer cordills i cordes.
   -Volen lligar amb cordes la professora encerclada -expliquen en directe a la Cadena Rousseau-. Però serà complicat, perquè treu els peus pel portal, les mans per les finestres del primer pis, el bust pels balcons del segon pis i el cap pel terrat del tercer pis!
   -Quin ultratge per al Carroll i per al Swift!  Estan fent servir els seus noms per embrutar els seus noms! -protesten a Tele Estudis la Catedràtica Tan Gòtica i el Moltó Ben Mudat.
   -Que la detinguin-tinguin! Grrrra! Que la Consellerrria l'eduqui-recicli! On? A la Gàbia de Prrofessors! Grrràcies! -declara a Movie Reunions el Lloro Cap d'Estudis en representació de la Junta Directiva.
   -Pobra noia, si és només una nena! Com li poden fer Això? La culpa és del Sistema! -criden al Canal Rius les Sardines indignades des del forat de la claveguera.
   -Sí, sí, sí, el sistema ha de canviar! -canten a Docent Show les Flors de la Jardinera, tot repetint a ritme de rap el que han sentit als Crancs i als Salmons!
   -Corre, corre, oooooàààà! Puja, puja, oooooèèèè! -bramen a Teaching Eros el Grapes i la Babes quan s'acosten a l'edifici i s'enfilen a les parets de la façana com si fossin King Kong i Godzilla.

   Tan bon punt la Llúcia anava recuperant la consciència, començava a empetitir de nou. Amb tan mala sort que els moviments involuntaris dels seus braços minvants feien que caiguessin teules de la teulada, parts de la façana i trossos de vidres. Un cop de pit sobtat va provocar que la Babes i el Grapes es precipitessin sobre el munt de runes polsegoses on hi havien quedat colgades prèviament les Capesses, les Hortalisses i el Lloro. Els despreniments s'estavellaven sobre policies, periodistes i espectadors, que demanaven ajut als bombers al mateix temps que les Sardines clandestines s'esmunyien per sota de la tanca metàl.lica cap a l'interior d'una rostisseria.

   "Marxeu, marxeu, que comença la reunió!", cridava la cigala de peluix pel passadís. La jove va recuperar la seva mida natural i va rodolar per la catifa. Els seus peus havien obert diversos forats al televisor i al sofà. La safata on hi havia dauets de formatge i pernil, olives i patates, havia anat igualment al terra. No recordava si algú l’havia sacsejat o si havia caigut tota sola. Tan aviat va comprovar que al programa de telescombraria feien una pausa publicitària, va respirar alleujada amb el comandament a la mà. Tot allò havia estat un malson provocat pel “zapping” i la seva imaginació!

   -Ai, pobra de mi!  Sempre ficada en merders! -comenta mig rient mig plorant la Llúcia, ajupida a la catifa.
   -T’has fet mal, Victòria? -pregunta la seva companya de pis des de l’altre sofà.
   -No, somiava desperta -comenta la jove recollint els coixinets i deixant-los sobre el sofà-. Me’n vaig al llit, Dorita, que demà he de matinar.
   -Què dius, Viqui?  Jo sóc la Maria Lluïsa! -replica la companya.
   -Necessito dormir!  No comencem el curs demà? -pregunta la... la Llúcia.
   -Desperta!  Hem acabat les vacances de Nadal! -esclareix la Maria Lluïsa.
   -Ara sí que m’he despistat!  Quan hem de tornar a l’institut? -demana la jove.
   -Jo, demà. Però tu encara ets de baixa per estrès! -contesta la companya.

   La jove (la mateixa que ha estat anomenada Llúcia i Victòria) va decidir que el millor seria decidir el que fos entre els llençols del seu llit. Llavors va sentir la cigala de peluix cridant pel passadís: "Faré tard!  Faré tard a la guàrdia d’aquesta nit!". La professora va somriure, malgrat que estava esgotada, i no va fer gaire cas. Quan era a punt de desvestir-se, es va adonar que ja s’havia posat el pijama i que la cigala esbufegava a dins del mirall del dormitori: "He fet tard!  He fet tard a la guàrdia de l’alba!  Treieu-me d’aquí abans d’ahir!". Va voler escanyar el crustaci amb les mans, però era darrera del vidre i no hi podia accedir. "Fes-te fotre, cigalona, fes-te fotre", repetia mentre s’hi posava al llit.

   -Viqui, dorm -es deia ella mateixa, ben acotxada entre els llençols.
   -Si et dius Victòria, per què t’hem anomenat Llúcia? -qüestiona una ombra a les fosques.
   -Ai, prou! -prega la... la Llúcia o la Victòria.
   -T’has equivocat de llit!  O t’has equivocat de son! -planteja la veu.
   -Qui ets? -pregunta la jove.
   -Sóc el Guillem -respon la veu de l’ombra.
   -Guillem, què fas amb els llençols? -pregunta la Llúcia.
   -Et lligo la mà dreta primer -anuncia l’ombra-, després la mà esquerra. I quan t’hagi lligat, qui ens prohibirà fo...?
   -Què és això que sobresurt? -pregunta la jove.
   -Coi, la fava! -respon la veu masculina.
   -Mare meva, sembla pansida! -exclama divertida la Llúcia.
   -Riu, riu! -adverteix l'ombra-. Ara la cama dreta, després la cama esquerra. Aviat t’hi hauré lligat!
   -És cert! Aquest paio m’està immobilitzant perquè em vol fo... -reconeix la jove-. M’he equivocat d’ombra!
   -Vols venir amb mi? -proposa una altra veu.
   -Tornem-hi!  I qui ets tu? -pregunta la Llúcia.
   -No confies en mi? -insisteix la veu.
   -No ho sé!  Qui ets? -pregunta la Llúcia.
   -Sóc l’ombra d’allò que voldries somiar! -contesta la veu femenina.
   -Una mena de fada? -enraona encuriosida la jove.
  -Em diuen de tot. T’hi acompanyaré a l’Escola Sense Gaires Reunions! -proposa l'ombra.
   -Com podem concursar per a aquesta plaça? -pregunta la jove-. Explica-m’ho abans que aquest enterravius em momifiqui completament el cos i les idees!
  -A l’Escola Sense Gaires Reunions -exposa la fada- els professors s’hi reuneixen només quan és necessari. Tenen un currículum general redactat per consens. Treballen només al matí, ja que a la tarda els alumnes fan activitats extraescolars, com música, teatre, idiomes, esports...
   -Al Peter Pan aquest se li allarga la torxa! Afanya! -suplica la jove.
  -A l’Escola Sense Gaires Reunions -segueix la fada- hi col.laboren alumnes, pares i professors. Els alumnes escolten els professors a classe i els pares s’hi interessen pel seu progrés acadèmic.
   -Aquesta Escola Sense Punyetes és una Utopia! -exclama la Llúcia-. On són els alumnes trapelles? Ai ho, Ai ho! Pencant sota terra i sense veure-hi la llum del sol?
  -A l’Escola Sense Gaires Reunions -insisteix la fada- els alumnes que volen estudiar estudien i els qui volen treballar es preparen per al treball.
   -La teva Proposta Plusquamperfecta agradarà força a unes Sardines i a uns Salmons que et presentaré! -comenta la Llúcia.
   -Però si ja hem sopat, Viqui! Què dius de sardines i salmons? -demana una veu coneguda.
   -I ara qui és? -pregunta confosa la jove.
   -Sóc la Maria Lluïsa! I tu la Vic-tò-ri-a! -esclareix la companya de pis.
   -No estaves mirant la tele? -demana... la Viqui.
   -La teva companya també dorm! -declara la Maria Lluïsa-. I deixa d’esmentar el Guillem o m’emprenyaré!
   -Ho sento -respon la Viqui entre badalls-. Aix! Ara recordo que el Guillem és el teu xicot -afegeix tot sospirant-. Almenys ja sé qui sóc i on visc. Per fi he tornat i estic contenta! (O no?).

Pàgina següent
https://profemestres.blogspot.com/2019/12/llibre-i-conseller.html

ÍNDEX

https://profemestres.blogspot.com/2019/12/index.html

(c) Registre de la Propietat Intel.lectual: Núm. B-6210/2003 (Per a qualsevol reproducció o publicació, consulteu l'autor).