LA TRANSHAMBURGUESACIÓ DEL XAVI

“La transhamburguesació del Xavi”. Un alumnen tristament present a molts col.leginstituts (més endavant seran anomenats ninis) serà el protagonista. L’alumnen conflictiu i de comportament antisocial pensa que s’ha transformat de cop i volta en una hamburguesa!  Es veurà abocat a una tragèdia kafkiana que planteja, de manera metafòrica, el que malauradament podria esdevenir aquest personatge en un futur pròxim: carn de canó. És-a-dir, un ésser explotat pel sistema i per sistema.

   Tan aviat com van entrar dins el consultori, el doctor Cambra va observar els pares del seu pacient, el Xavier Lucano.

   -Poden explicar-me per què aquest nen ha arribat gairebé inconscient a urgències?

  -Doctor, no sabem què li passa al noi. Només sabem que la seva germana, la Cristina, l’ha trobat delirant al llit. Es pensava que era... És horrorós!

   -Què pensava que era?

   -El meu Xavi creia que s’estava transformant en una hamburguesa!

   Quan va obrir els ulls al llit, el Xavi encara desconeixia el seu estat irreversible. Va llevar-se i va advertir que els seus membres es bellugaven feixugament. Ell mateix es convencia que era normal, si es tractava d’una ressaca.

   -Nen, endrapes massa salsitxes de Frankfurt amb mostassa! -va exclamar mentre pixava i hi fluïa una substància groguenca i espessa-. Estic a punt de petar!  Quina pell més greixosa i tacada de llardons! -reconeixia mentre s’hi espolsava uns granets de sèsam.

   Al moment que va observar-se al mirall, va ser-ne plenament conscient. ERA UNA IMMENSA HAMBURGUESA HUMANA!  Va escopir a la pica i va embrutar-la amb el ketxup que brollava de la seva boca. Va trencar el vidre del mirall amb un cop de puny i va embrutar-lo amb el líquid rogenc i viscós que rajava de les ferides. Volia plorar, però només regalimava maonesa.

   -Com és que aquest noi es pensa que és una hamburguesa? Per què no ha estat ingressat en cap ocasió més? L’han portat als Serveis de Salut Mental?

   -Jo li explico, doctor Cambra. Ja des de petit, el meu Xavi ens inquietava amb històries estrafolàries. El dilluns tenia picor al braç. El dimarts, a l’altre braç. El dimecres, a l’espatlla. El dijous, a l’esquena. El divendres, millorava. Sí, el vam haver de portar a diversos dermatòlegs i no van detectar res anormal a la pell.

   El Xavi va obrir de nou els ulls. Lluïa el sol del migdia i jeia al llit. Es trobava malalt i no havia anat a l’institut. S’havia atipat d’hamburgueses la nit anterior i encara tenia la panxa plena. No, res no havia canviat.  Tancava els ulls per negar els fets. No ho podia acceptar. No, no, no. La seva ombra, generosa i rotunda, s’arrapava a la paret i el feia sentir desgraciat. Els seus dits, més allargats que els del Freddy Krueger, es projectaven sobre la porta i li venien ganes de tancar-la. Però no podia, perquè la Cristina era asseguda al llindar.

   -Xavi, per què no t’has mutat en una pizza?  -li retreia la germana-. Amb mozzarella i talls de pernil, amb olivetes i xampinyons... Fins i tot en això em fas la punyeta!

   -Comprenc que no té tot el temps del món, doctor Cambra. Hem portat el nen a diversos psicòlegs i tots ens han comentat que busca mecanismes de defensa per tal d’emmascarar l’autèntic problema. Quin problema té? Senzillament, que no vol anar a escola. Ja des del jardí d’infància, s’hi cagava i s’hi pixava a sobre perquè no volia sortir de casa. L’havíem de portar arrossegant-lo!  Pobrissó, s’hi abraçava als arbres o als senyals de trànsit!  Frederic, parla tu també, home!

  

   Cap a primera hora de la tarda, la mare hi va aparèixer espantadíssima. L’acompanyaven unes persones que, davant el seu pacient, van revelar que eren metges. El noi hamburguesa va intentar balbucejar mots de tranquil.litat, tot i que la seva gola només va expel.lir vibracions incomprensibles que eren culminades per gargalls magmàtics. Els metges van obrir unes maletes i en van treure un arsenal de tubs, agulles, cables i microcàmeres que van introduir per tots els costats del seu cos. El Xavi es va deixar manipular dòcilment cap amunt, cap avall, esquerra, dreta, com si el giressin sobre una planxa ruixada amb oli bullent.
   -El seu fill és una hamburguesa sana  -afirmava el metge de la bata verda.
  -És estrany, un dels dits pateix un retard de creixement -constatava el metge de la bata blava.

   -Diu la nena que és el dit que li ha pessigat -replicava el metge de la bata beix.

   -Això demostra que s’està desenvolupant, no es preocupi -diagnosticava el metge de la bata blava.

   -Li haurem de controlar el nivell de colesterol -pronosticava el metge de la bata verda.

  -Hauria de consultar un logopeda perquè torni a parlar -aconsellava el metge de la bata beix.

   -La germana diu que mai no ha parlat bé -replicava el metge de la bata blava.

   -Me n’alegro de conèixer-la, infermera Colomer. Sí, aquest és el Frederic, el pare del Xavi. Li explico. Els psicòlegs diuen que el meu Xavi té una reacció fòbica a l’escola i que formula constantment excuses per lliurar-se de les classes. Hem après a desconfiar. Si té febre, ho comprovem amb el termòmetre. Si té picor o grans, li prohibim gratar-se. Si té mal d’esquena o de  genolls, flexionem amb cura la part adolorida. Així i tot, ens ha enganyat sempre amb noves excuses! Fins que l’enxampem! Oi que sí, Frederic?

   Cap a darrera hora del vespre, el pare del Xavi va entrar dins la cambra, va acaronar la seva crosta marrona i li va retirar del front unes gotes de vinagre que hi lliscaven. De seguida va deduir que els visitants que el seguien eren tècnics de laboratori de conegudes empreses càrniques i de salses industrials.

   -Ni massa tou, ni massa dur, un panet mastegable -anotava el tècnic de les pinces.

   -Talls de ceba i enciam a les celles, al nas, a les aixelles i al pubis -afirmava el tècnic de les tisores.

   -Carn picada o fumada a la llengua, l’engonal i les extremitats -anunciava el tècnic de la  forquilla.

  -La salsa té densitat adequada, sabor equilibrat, colorants i oxidants abundosos -proclamava el tècnic dels pots de vidre.

   -No, nena, no coneixem cap proteïna que transformi el teu germanet en pizza! -van repetir diverses vegades els tècnics de les pinces i les tisores.

  -Senyors Lucano, no hi ha cap dubte, el seu fill és una hamburguesa perfectament apta per al consum -van concloure unànimes aquells especialistes abans d’esmicolar l’informe perquè no l’estudiessin els de Sanitat.

  -Als professors els ensarronava assegurant que tenia amigdalitis, otitis, migranyes o gastroenteritis. Me’n recordo que una vegada va comprar uns polls a un company i se’ls va ficar al cabell! Clar, tota la classe tenia polls i es gratava! Sí, infermera Colomer, les bibliotecàries es queden parades perquè, a més de sol.licitar el préstec de llibres o còmics, demana manuals de primers auxilis. A l’escola vam advertir els professors. El deixen sortir de l’aula una estona, passeja, esmorza i després torna a classe. Em fa vergonya quan em truquen a casa per queixar-se del nen. El meu Frederic i jo no sabem què fer! El nen no escolta ni enraona! Però li asseguro que té bon cor i els seus amics l’estimen molt!

   Al llarg de dos dies seguits, la família Lucano va rebre psicòlegs, assistentes socials, periodistes, remeieres i vidents. Fins i tot els va arribar la proposta d’un contracte publicitari per representar una cadena multinacional d’hamburgueseries. Gairebé tots plantejaven d’entrada el mateix: “Han d’acceptar que el seu fill és una hamburguesa”. La solució era ben diferent: “Facin tractament”, “Demanarem subvencions”, “Serem poc sensacionalistes i força colpidors”, “Prengui unes herbetes”, “Coneixerà una escalopa i s’hi arrebossaran”.

   Després d’un dia sencer de discussions, els pares van decidir que el fill restaria a casa i se’n farien càrrec. Tampoc acceptarien que fes pudor a naftalina, encens o formol. A l’escola, malgrat que les psicopedagogues i els EAPs prometien un tractament especial i un pla d’integració força positiu, no hi tornaria. Els seus moviments eren poc gràcils i el seu cervell s’estava atrofiant. No pagava la pena.

   -Així no li passarà com a l’Home elefant  -va comentar la germana-. Al final li arrenquen el sac del cap i crida: “No sóc un animal!  No sóc un monstre!”.

   -Des de sempre l’ha obsessionat el menjar, Txaro. Els psicòlegs no deixen de repetir-nos que, en el fons, el fet d’inventar-se malalties imaginàries o el fet de decidir engreixar es tracta d’agressions contra ell mateix. Per tal de generar un malestar autèntic. El cas és que mai ha patit una indigestió greu! Tothom el coneix a l’escola i al barri. Vol engreixar o emmalaltir per lliurar-se de l’escola! A més, jo treballo a la fàbrica i el meu marit és llauner. No podem controlar tota l’estona el que menja o el que ha fet! Frederic, sisplau, pots portar-me una bossa de patates fregides? Gràcies, maco, tinc gana.

   El sopar del dia següent va semblar la vetlla d’un difunt. El pares i la germana seien silenciosos al voltant del Xavi, que ensenyava rialler les dents de blat de moro. Sabien perfectament que cadascú havia d’engolir un bocí de fill o de germà. Si no ho feien, el creixement progressiu de l’hamburguesa mataria el noi d’obesitat. Així i tot, es miraven de reüll els uns als altres. Amb gestos de pena i angúnia, esperaven que algú clavés la forquilla abans que la resta, i preguntaven: “No sopeu?”. La mare dubtava: “Els metges han dit que serà bo per a ell, perquè així controlem el pes, però no sé”. La germana rondinava: “Per a mi, té massa ceba”. El pare va fer un cop de puny a la taula i va arrencar el primer bocí del cantó dels ronyons. Incitava els altres tot eixugant-se les llàgrimes: “Tasteu-lo!” Mentre mastegava replicava: “No és inhumà menjar-se un fill així!”. La mare, havent pres el segon tros, va afegir: “Cada mossegada li dóna vida!”.

   -Tens tres fills? Mengen bé? Molt bé, Txaro. El meu Xavi, segons hi anava pujant, evitava les verdures, refusava l’arròs i el peix i demanava hamburgueses, salsitxes i patates fregides. El senyor Basili, el meu sogre, reconeixia desesperat: “Mamen, no sé d’on li ve la dèria per aquest menjar! Potser l’ha agafat de mi, que vaig emigrar uns anys a Alemanya!”. La meva mare el contradeia: “Això l’ha après a Mallorca! No estiuegeu més a Mallorca! Ni a Benidorm, ni a Marbella, amb tants vicis i tants costums estrangers!”. 

   Cinc setmanes després de la transformació, el noi hamburguesa va ser presentat en societat. Tanmateix, quan els amics, veïns i companys de classe van saber que es tractava d’una degustació, es van repetir les escenes del primer sopar. El més descarat dels convidats va comentar: “Col.lega, jo pensava que el berenar el comprarien aquests paios!”. El pare va incitar-los:  “Tasteu-lo!  Ja veureu que sap bé! “. Al començament consultaven indecisos: “I les salsitxes?”. La mare esclaria: “Talleu-les, que creixeran!”. Després van demanar sense vergonya: “Vomita una mica de ketxup, nano!”. Els qui desconeixien els gustos de la germana preguntaven: “Cristina, per què li tires orenga a sobre ?”. Unes noies van aixecar el panet de l’entrecuix i van exclamar: “Apa, quina minga més gran! I quines pilotes de carn!“. A l’altre cantó cridaven: “Guaita quins pets!  Són pols de llevat!”.

   Tan bon punt van omplir l’estómac, els convidats es van adonar que el Xavi era una hamburguesa satisfeta. Els seus ullets de tomàquet cherry expressaven il.lusió i ganes de vegetar. Havia descobert que podia fer feliços els altres. Uns nois encuriosits van preguntar: “I ell què menja ?”. La mare va contestar: “Pot beure aigua, llet i sucs. Pot menjar amenides, llegums i fruita. Gens de carn, ni patates, ni crispetes, ni ous ni pa”. Un altre galifardeu va confessar molt decidit: “Perdoni, però jo m’estimaria més ser un pastisset de crema”.

   -Crec que la meva Cristina té raó. Ens explica que la culpa la tenen els mals usos alimentaris d’una part de la població. I no només els joves. Molta gent no practica una alimentació sana. Abandona la dieta mediterrània. Es rendeix als costums dels americans i al gens recomanable “fasfúd”. Malgrat tot, penso que tampoc és bo elogiar exageradament la dieta mediterrània, perquè la meva Cristi no deixa d’endrapar pizzes! No són italianes, les pizzes? I no són dolentes en grans quantitats?  Oh, per cert, són bones aquestes patates!

   Cada tarda, els pares o la germana treien el Xavi a la terrassa, perquè hi prengués el sol una estona. Tot i que era molt trafegós carregar-los a ell i al seu matalàs, era un moment molt esperat pel noi hamburguesa. A la terrassa feia la migdiada o prenia l’aire. Mirava el cel, les teulades, els ocells, les muntanyes. Prenia un sorbet de llimona o s’hi fixava en un monitor portàtil de televisió, amb el qual seguia els anuncis publicitaris de carns, salses i patates, els seus preferits.

   Tanmateix, la plàcida vida del Xavi es va torçar el dia que uns brètols van decidir jugar a fer diana, des d’un balcó del veïnat, i li van enclastar a la panxa unes llaunes de cervesa i cola sense obrir. Alguna cosa es va activar dins el caparró de carn picada: “M’ho mereixia. Jo feia el mateix amb la meva penya. Feia mal i després reia, entre mars de ginebra i núvols de grifa. Ara m’estaran esperant allà fora! Em faran pagar el mal que he fet!  Em llançaran llaunes, bombetes o cargols, com jo feia!  M’abonyegaran i em destrossaran!”.

   -Sí, Txaro, aquest nen darrerament és un perill. Ja no només inventa excuses. Es provoca petites lesions. Fa tres mesos va tornar borratxo a casa. Sí, ja li diràs al doctor. Què dius, Txaro? No ets infermera ni auxiliar? Tu ets del servei de neteja! Perdona, és que t’havia vist amb una bata! Ah, que la porten també als laboratoris i a les cuines? Sí, és que m’has preguntat i no he vist... Ah, tens els estris a fora.

   Com que el Xavi havia vessat molt ketxup, la feblesa física li va impedir gaudir de les següents tardes de sol. Més endavant, ningú no va aconseguir que sortís de la cambra, ni amb la promesa de col.locar una xarxa que cobriria la part superior de la terrassa. Fins i tot agraïa que tanquessin la finestra de la seva cambra, perquè no hi penetrés cap objecte des de l’exterior. Tampoc va permetre que el portessin a reposar uns dies a cap apartament de platja ni a cap refugi de muntanya ofert generosament per amics o veïns.  Els metges li van diagnosticar una depressió profunda, dins la qual s’hi enfonsava amb gambades de gegant.

   La recança estava consumint el seu cervell d’hamburguesa: “És horrorós!  He fet massa mal i, a sobre, han fet que la gent mengi la maldat del meu cos. No, ningú més tastarà la temptació a través de mi. Sortiré d’aquest forat, volant, sense carn, transpirant. Em fondré amb l’aire... A l’aire també hi ha grifa... Mmm... Molts dies l’he ensumat”.

   -És clar que li he d’explicar tot, infermera Colomer. Si jo li estava explicant a vostè aquest matí, però el doctor Cambra l’ha cridat i no ha tornat. Oi que sí, Frederic?  Segons comenta la meva Cristina, el Xavi tenia diversos exàmens. Fa quart d’ESO i va de bòlit! La Cristi ha vist les restes al terra. El nen ha fumat uns porros, ha pres amfetamines i s’ha begut cinc o sis llaunes de cervesa i un parell d’ampolles de vodka. El meu Frederic i jo ens hem assabentat aquest matí mateix que es col.loca així des de fa uns mesos. Els companys del Xavi diuen que al.lucina despert! Quina llàstima! El pobre estava molt gras i molt nerviós per culpa dels estudis! Sisplau, Cristi, pots portar-me més patates?   

   Una setmana després de l’incident de les llaunes, el noi hamburguesa va començar a perdre l’enciam i la ceba, els granets de sèsam queien sense remei i suava més maonesa que mai. No prenia brous ni sucs, havia perdut la gana, s’estava aprimant i deshidratant. El pas següent va ser la defoliació de la seva crosta, que va deixar al descobert unes pelleringues allargassades i extenses clapes de carn picada. Els amics, els veïns i els companys de classe van deixar de visitar-lo, tan aviat com van comprovar que s’estava transformant en una hamburguesa esquifida i, sobretot, repugnant. Les clapes van començar a ser minoria i va ser evident la cruesa de la seva carn picada, esquitxada per periòdiques erupcions de ketxup i mostassa pudents. La fi de la seva existència era una dramàtica constatació.

   Moriria sense saber si tothom li havia perdonat la vida anterior a la seva transformació. Però ho feia tranquil, perquè ja havia vist com la gent més propera s’havia repartit els seus còmics i vídejocs, els jocs de rol, els xandalls, les navalles, els encenedors amb logotips de discoteques, les cigarretes i els condons. La seva germana també s’hi havia compadit: “Sí, salsitxa seca, faré dol per tu. No tastaré cap pizza durant quinze dies!”. Com que el fill no havia manifestat la seva voluntat, el pares havien decidit incinerar-lo amb oli d’oliva.

   -Frederic, corre, crida aquella senyora! No l’has reconegut? És la Maria Lluïsa, la tutora del Xavi. Veig que la Cristina ha anat a buscar-la. Ai, Mari Lu, ja veus com estem!  Desfets! Aquests també són professors? Molt agraïda. Sí, aquest matí el meu Xavi estava molt malament. Havia barrejat alcohol amb estimulants. Oh, gràcies per les galetes integrals! Sí, ha estat una bona idea pensar que tindríem gana!

   Uns dies abans de morir, tothom que el coneixia el tornava a visitar, mogut per la clemència o la morbositat. El noi hamburguesa, plenament conscient del que succeïa al seu voltant, es va estremir de manera molt palpable quan el va anar a veure un grup de professors de diversos centres escolars d’on havia estat expulsat. “Pobre cabró, estaran pensant aquests notes! Serà veritat que el malparit del Xavi l’està palmant? Quantes hores, quants minuts de vegetació em queden? Això no ens ho perdem!  Encara se’n recorden de les meves escopinades, dels cops de puny i de pilota, de les cagades a les rodes dels cotxes, de les desaparicions de material, dels sabotatges a taules i portes, a vidres i endolls, de les magrejades a les nenes... Mmmm, les nenes... Mmmm, els pits, les cuixes... Me’n vaig”.

   -Què dius, Cristi? Ha parlat! I les primeres paraules han estat “pits” i “cuixes”? Aquest fill meu fins i tot delirant pensa en el menjar! Segur que el molt golafre està somiant amb un pollastre a l’ast! La bulímia? No, feia temps que no era tan exagerada. Menjava moltes patates xips? Cap a finals de curs el meu Xavi i la meva Cristi sempre mengen una mica més. A més, és difícil que faci dieta. No fa cas de cap metge. Ni dels pares ni dels professors. Ell arriba a les vuit o les nou del vespre, sopa, mira una estona la tele o l'internet i se’n va a dormir.

   El Xavi va adonar-se que el pitjor de l’acte de morir és que la força vital o ànima no abandona de seguida el cos. Havia d’esperar hores i més hores fins que acabessin de vetllar-lo i, mentre era estès, sentia les veus de totes aquelles persones que eren al seu voltant.  Quan desapareixien les veus, es trobava en una regió desconeguda i plena de tenebres. Sentia uns silencis llarguíssims, interromputs per alguna crepitació llunyana.

   Entre els qui acompanyaven el seu cos, hi va reconèixer una noia amb cara de pizza que criticava davant els seus pares el comportament d’alguns amics comuns. La noia amb cara de pizza confessava que eren tan reprovables com ell. Amenaçaven a nens més petits, mentien als pares i als professors, feien petits robatoris, cremaven papereres i buscaven brega per inclinació cap a la violència i pel plaer de la diversió. Quan els pares li preguntaven, la noia amb cara de pizza responia: “No vull sortir amb els amics del Xavi, perquè són entremaliats. Em porten als bancs del parc a emborratxar-me, i darrera dels matolls em rebreguen els pits, les cuixes i el cul”. El Xavi va agrair amb tota la seva ànima que aquella germana desagraïda hagués estat transformada en una menja familiar.

   -No, Cristi! Jo no he sentit la paraula “pizza”. Juraria que ha dit “vida”. Vine, Frederic, potser tu l’entendràs millor! Tu has sentit “bullida”? Podríem trucar a la infermera i demanar-li un brou i unes patates bullides amb mongetes. Pobre, porta tot el dia sense tastar res! Que és un nen consentit i que fa tot el que li rota? I què vols que hi faci jo, Frederic? L’escanyo? Així s’agobia més i cau en la bulímia! És que no l’enteneu!

   Els pares de l’ànima transhamburguesada no entenien les acusacions o les crítiques contra els amics del seu Xavi, uns nois que s’havien comportat molt humanament durant la dissortada malaltia. La noia amb cara de pizza va colpir els cors dels seus progenitors amb els seus comentaris: “El Gabri diu que la Pizzi s’ha tornat una empollona i que no val la pena relacionar-s’hi. El Juanmi diu que ell no és un delinqüent i afirma convençut que tampoc aniria a la presó perquè encara és menor d’edat. La Paqui, la Nati i la Patri diuen que no cal estudiar si vull ser perruquera o puericultora. L’Adri diu que ell s’ho passa bé ensenyant la navalla de tant en tant i que jo semblo l’anunci d’una monja predicadora. Pare, mare, aquests són els amics del meu germanet”. El Xavi va reconèixer que tenia uns amics d’allò més fidels i volia convidar-los a unes hamburgueses i unes birres! El més desesperant era que no podia comunicar-se amb les persones que eren més enllà de les tenebres i que, d’alguna manera, rebien alguns dels seus missatges.

   -Sí, reconec que tens raó, Cristina! Repeteix la paraula “pizza”! Sí, d’acord, està reaccionant! Però segueix pensant en el menjar! No se’n recorda de nosaltres? No som la seva família? Frederic, vols tastar les patates bullides? Mmmm, molt bones! Hauríem de demanar una mica de pa.

   Després que l’esperit del Xavi va deixar de transmetre senyals d’activitat, la Cristina cara de pizza va ensenyar als pares una redacció que havia escrit poques setmanes abans. Els va parlar des del fons de l’ànima:  “Ja sé que jo era un any i mig més petita i que no coneixia prou bé el Xavi, però m’adono que entenia meridianament que el bé i el mal són diferents. Als amics els va reconèixer en diverses ocasions que mentia i enganyava a tothom. Era el meu germà, però sé que havia esdevingut una hamburguesa als carrers on feia petits furts o malifetes. Havia esdevingut una hamburguesa a dins dels iris dels veïns i dels estranys als quals havia insultat i amenaçat. Havia esdevingut una hamburguesa a dins de les aules on destorbava o agredia. Era el que era: una hamburguesa de carn picada que uns altres tastarien. Era feble, malgrat que creia que era fort i que a ell ningú el vacil.lava. El seu tràgic destí era ben mastegable”.

   -Cristi, ets una mica cruel amb el teu germà. Fes el que vulguis. Si no t’agraden els amics del Xavi, vés amb els teus... Ai, ai, no veieu que obre els ulls? Frederic, Cristi, veniu!  Desperta! Desperta!

   De cop i volta, el Xavi va obrir els ulls i va cridar: “Tanqueu el llum!”. Una dona amb figura de patata s’hi acostava, acompanyada per la repulsiva noia amb cara de pizza i un senyor allargassat com un fideu. Llavors els va advertir: “Allunyeu-vos, allunyeu-vos!  Tinc ganes de vomitar!”. El seu cervell, amarat d'alcohol i substàncies tòxiques, continuaria al.lucinant encara una estona més.

Pàgina següent

https://profemestres.blogspot.com/2019/12/index.html

ÍNDEX

https://profemestres.blogspot.com/2019/12/index.html

(c) Registre de la Propietat Intel.lectual: Núm. B-6210/2003 (Per a qualsevol reproducció o publicació, consulteu l'autor).